Hi ha discos que són cases. De fet, les cançons soltes són habitacions de lloguer, estades, fer el disc és construir la casa. Però és que a més aquest "LAR", aquest cinquè disc de Judit Neddermann fa olor de casa, cruix com les cases, té humitats i hi entra la llum a dojo.

A aquest disc s'hi entra amb clau, "La llave de la alegría", una clau que franqueja aquesta porta per on el passat entra al present. La clau de l'alegria és un malbaratament de coneixement de la tradició, de respecte i alhora de joc, perquè és això, alegria, música d'arrel sobre un text recuperat pel gran Eliseo Parra que col·labora en el tema (celebrant allò compartit en temps de Coetus). En algun poble castellà va recollir Eliseo aquesta dita: "amores y dolores quitan el sueño"... En aquesta casa s'estima, sí, però també es dorm i sobretot se somia...

La primera estada de la casa és "Esperar", on la Judit ens recorda que les coses no passen quan nosaltres volem, i ens fa esperar fins i tot per a la tornada... "Esperar es un labio dañado" però també l'absència de pressa, un aprenentatge.

I després d'esperar a la sala, ens endinsem pel passadís a l'ombra que és "Fum", un lament per les expectatives, que es converteix en reafirmació. "Retrats d'un temps que sempre tornaré a recordar per no dubtar mai de la meva veritat". La veu de la Judit pot fer mal tan suau com acaricia, sense impostures, sense deixar de ser font...la seva veu és també casa, que ens envolta i alhora ens aixopluga, que ens convida a "Celebrar" a la taula de la cuina, on es beu vi i jazz i es menja batucada de Bahía.

"Celebrar" evidencia el moment de goig que viu Judit amb els seus músics de directe que l'han acompanyat també a l'estudi d'enregistrament, per a ells aconseguir la intensitat i alhora la delicadesa que exigeixen aquestes cançons és alliberador, però també esgotador, una cosa similar al que va passar sempre a les millors sessions de jazz. I parlant de jazz, arribem al piano gòspel que ens espera en una de les habitacions, a "Primavera", la Judit no ha compost aquí amb guitarra, ho ha fet amb piano i això l'ha tornat a l'adolescència, a aquella altra casa seva que va ser la música afroamericana.

I així arribem al gran saló de la casa, a aquell lloc on s'entonen els himnes com a "Vivo viva", que és just això una declaració d'intencions i de conviccions: "Faig aquesta música encara que no estigui de moda, faig aquesta música i així seguiré" sembla dir Judit: "lletres i lletres diran el que diuen, són el meu motiu per reunir", i aquí la reunió és amb el gran Dani Black, referent de la més elegant tradició de la música brasilera, i poc després la reunió és amb una de les sensibilitats musicals més grans del planeta, la israeliana Noa, al costat de la qual entona un altre himne: "Pau", una cançó que es fa fallida i ens fa fallida de com és de bella, en què les veus ens obliguen a tancar els ulls i la lletra ens obliga a obrir-los, a ser conscients de la nostra responsabilitat en i amb el món.

"Pau" la va cantar la Judit en una manifestació contra la guerra d'Ucraïna i aquí, amb l'ajuda també de Ravi Ramoneda i d'un cor impagable que us convido a descobrir, aconsegueix convertir-se en un d'aquells temes que no s'acaben mai, que ressonen al cap mentre pugem a l'habitació, al lloc més íntim, on l'única llum encesa és la dels teus ulls. Les millors cançons d'amor, com aquesta, cremen amb la cera de la subtil intimitat, transpiren tot allò que no es diu, encerten a no explicar el que és inexplicable.

Al costat de l'habitació hi ha l'estudi de la Judit, on guarda els amulets, on dormisca "Maní", la seva gossa, on emmagatzema les velles guitarres, el pandero quadrat, el piano... aquest petit santuari és el cor d'aquest "LAR", aquest disc que és una casa, però que no és només la casa de la Judit, és, des del moment que comencem a escoltar-ho, la nostra pròpia casa.
 

Text escrit per Miguel Ángel Hoyos, escriptor i periodista a RTVE