L’últim concert d’Oques Grasses: “Gràcies per tot l’amor que ens heu regalat aquests anys i fins a l’últim moment”. El grup diu adeu després d'omplir quatre nits l’Estadi Olímpic, una fita històrica per la música en català

Fotos: Jordi Borràs 

“Esperem haver estat a l’altura de tot el que hem rebut”. Amb aquest agraïment sentit, sense grans discursos, estridències ni tampoc convidats sorpresa. Així ha estat l’últim adeu d’Oques Grasses, tot un fenomen de la música catalana, capaç de fer història omplint quatre nits consecutives l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb fins a 220.000 testimonis del seu comiat, una fita inèdita per a un grup que canta en català. Josep Montero i els seus han rematat el pòquer amb un quart xou carregat d’alegria, energia i bones vibracions, però també amb l’emoció compartida de saber que era l’últim. L’Estadi Olímpic ha cantat, ha ballat i ha plorat mentre s’escapaven les dues últimes hores amb Oques Grasses.

“Bueno gent, això ja va arribant al final”, ha dit Montero amb un fil de veu, quan el concert ja encarava el tram final. “Molt complicat trobar les paraules per agrair tot el que ens heu donat aquests anys. Us estem i sempre us estarem infinitament agraïts per tots aquests anys, per tot el que ens heu regalat i per tot l’amor que ens heu donat fins a l’últim moment”.

El concert d’aquest dissabte no s’ha sortit gaire del guió de les tres primeres nits a l’Estadi, tret potser d’aquestes paraules i d’alguna menció al fet que el xou avui es transmetia en directe per televisió.

"La vida està plena de principis i finals i això la fa única; les coses s’han d’aprofitar i passar-ho bé avui”, asseverava a l'inici Josep Montero, com ja va fer dimecres, dijous i divendres a l’inici del concert, apareixent tot sol sobre una petita plataforma rodejada pel públic en la immensitat de la pista. La nostàlgia de ‘Córrer pels camps’ i les paraules d’agraïment del líder del grup han donat el tret d’inici a l’espectacle, que s’ha traslladat tot seguit a l’escenari principal amb una imponent secció vocal, de vents i de ball per disparar ‘Petar-ho’, i començar a fer moure l’Estadi Olímpic al seu ritme.

‘Sta guai’, ‘Elefants’, ‘Cara de Cul’ i ‘Bancals’ han marcat un inici fulgurant i festiu, que han rubricat amb la popular introducció del darrer disc (‘Fruit del Deliri’), ‘Com està el pati’, amb Montero passejant-se per la primera fila i oferint el micròfon al públic perquè tothom se sumés a la seva “party”. Les pantalles gegants captaven l’escena per fer-la arribar fins a l’últim de les 40.000 assistents, i evidenciaven la transversalitat del públic que convoca aquest grup, que no entén de generacions.

El recorregut per la història de la banda no ha oblidat vells èxits com el reggae ‘John Brown’ (2019), i que ha ofert l’espectacle de sentir 40.000 ànimes cantant a l’uníson i a cappella “John Brown era un petit indi, i ara és una balena...”, o la no menys celebrada ‘Cul’. L’escena ha donat pas a un dels passatges més distesos de la nit, en què han rememorat (i reivindicat) l’austera producció instrumental a manera d‘“intro” amb què solien començar les actuacions en els seus orígens, ara fa 14 anys.

El xou ha agafat volada -com han voleiat les samarretes del públic a ‘Passos importants- i intensitat, amb alguns dels grans èxits de ‘Fruit del deliri’, acompanyats d’una posada en escena coreogràfica i recolzada en les projeccions audiovisuals. ‘Bambi’, ‘Molta tralla’, ‘Ping pong’ i ‘Com el dia i la nit’ han sonat intenses per tornar a mostrar la versatilitat estilística d’Oques Grasses.

‘Cap amunt’, ‘In the night’, Bye bye’ o ‘Serem ocells’ han elevat la part final del concert acompanyades d’efectes pirotècnics, canvis de mòduls i foc.

Faltava l’últim compàs, reservat als dos èxits tranquils de la història del grup. ‘La gent que estimo’ -sense Rita Payés-, ha fet baixar les pulsacions, i mentre els membres de la banda creuaven a peu la pista per arribar a la tarima central, les coristes han entonat ‘De Bonesh’ (“Si la vida és un incendi, cantarem sota la pluja. El que visc és el que dura. El que ens fa mal és el que ens cura”).

‘Sort de tu’ ha posat el punt i final al recital, amb la banda sola al centre de l’estadi, milers de mòbils immortalitzant el moment i més d’una llàgrima. Després, una llarga ovació i a les pantalles de l’estadi els crèdits amb els protagonistes d’un xou que ja és història de la música en català.

Trajectòria de la banda

La història d’Oques Grasses comença el 2012 quan la banda publica el seu primer treball ‘Un dia no sé com’. Dos anys després arriba ‘Digue-n’hi com vulguis’ que obre les portes a una consolidació del grup que signa actuacions de més envergadura, per exemple, al Festival Cruïlla, al Grec o, fins i tot, en l’àmbit internacional. ‘You poni’ el 2016, ‘Fans del sol’ el 2019 i ‘A tope amb la vida’ el 2021 nodreixen la popularitat dels de Josep Montero – l’ànima de la formació – i els porten el 2023 a fer un gran concert al Palau Sant Jordi, amb les entrades venudes mesos abans.

El que ha acabat convertint-se en el seu darrer treball, ‘Fruit del deliri’, publicat fa dos anys, és també el disc que més fama els ha donat - amb col·laboracions d’artistes coneguts del mateix panorama musical català com és el cas de Julieta, Figa Flawas o Al·lèrgiques al pol·len – amb milions d’escoltes a les plataformes musicals. Un any després, posteriorment a una extensa gira que els va portar per múltiples localitats, Oques Grasses fa l’anunci que posarà punt final a pràcticament quinze anys de trajectòria musical.

"A tu, que hi has estat sempre, venim a dir-te que això s'acaba. Les coses maques a vegades han d'acabar per recordar-les sempre més així", anunciava la banda en un missatge a Instagram, "Per amor va començar i per amor s’acaba". El que va començar amb un sol concert a l’Estadi Olímpic amb 55.000 entrades esgotades en només vint minuts, s’ha acabat transformant en un comiat de quatre concerts i més de 200.000 persones. La formació amb què el grup ha posat punt final a la seva trajectòria està integrada per Josep Montero, Guillem Realp, Arnau Altimir, Miquel Biarnés, Joan Borràs, Josep Valldeneu, Miquel Rojo i Guillem Bover.