SALUT I REPÚBLICA

Sant Jordi per Sant Jordi

Dijous vam celebrar Sant Jordi i segons que diuen ha estat una Sant Jordi de rècords. De participació ciutadana, de llibres, de roses i de tot. Tothom molt content i satisfet amb la diada.

Tanmateix, com que ja tenim una certa experiència en el tema, ja cal que no ens en refiem ni gota. Recordem que l’Estat espanyol té com una de les seves prioritats carregar-se la cultura catalana. Per això tal dia com el 23 d’abril celebren “la fiesta del libro” es torna a parlar de literatura catalana escrita en espanyol, tornen a parlar d’autors catalans que escriuen en espanyol i ens volen tornar a vendre la idea de la “lengua de todos” i la “sagrada constitucion”.

No podem baixar la guàrdia ni un moment. Sabem que els membres més ínclits del Partido Judicial  estan fent el que ells han de fer. No ho perdem de vista. No ho poden fer altrament. Ells han d’afavorir el castellà en detriment del català i en això estan. No hi ha més.

Per això s’inventen dies del libro , dies de l’idioma espanyol i fins i tot un premi d’un milió d’euros  a una obra de narrativa, no cal dir que  en espanyol. I on et penses que donaran el premi? A Madrid? A Salamanca? No pas. El premi el donaran a Barcelona, el dia de Sant Jordi. Per què? Potser no cal contestar la pregunta, no? Resposta massa evident.

En el resum: la diada de Sant Jordi ha sortit molt bé gràcies, bàsicament, a la participació ciutadana. Hem de seguir, doncs, participant, exigint, reivindicant i fent anar el català. Ho tenim tot de cara.

Salut i república.

Algú ens està enganyant.

Ja és una bona pena que el president del país més potent del món, sigui un imbècil d’una tal magnitud.

Ara es va  disfressar  de Déu Pare o de Jesucrist, segons com, i molts cristians, especialment els evangelistes que l’altre dia el van nomenar fill predilecte, s’hi van rebotar.

Per mirar d’excusar-se, ha inventat diverses històries i ha acabat dient que el Papa és un perillós agent de l’esquerra radical i possiblement terrorista.

Semblava que no es podia ser més ruc.

Que un personatge d’una semblant alçada intel·lectual sigui el cap d’un exèrcit espantosament fort, fa una mica de por.

Cada dia es van acumulant bestieses i no sembla que la cosa tingui aturador.

Corren per les xarxes tot de notícies contradictòries i a últim remat haurem de reconèixer que no sabem què està passant.

Algú ens està enganyant.

Bona part de la població mundial segueix treballant, cadascú al seu ritme, segueix produint cadascú segons les seves possibilitats i tothom dona per fet que si desapareixen un parell de milions de persones, la resta hem de seguir endavant, que tampoc no passa res, que ho lamentarem sí, però que ves què hi farem.

Els nostres polítics segueixen preparant les properes eleccions, les cadires, els càrrecs, les prebendes, les subvencions  i els seus comptes corrents.

Els jutges de l’Espanya Imperial i els policies de la claveguera patriòtica segueixen manipulant  la llei segons les seves conveniències i aquí no ha passat  res.

Es molt difícil mantenir l’esperança, però la mantenim.

Salut i república.

El ministeri de la veritat.

Després de les amenaces i les bombes, arriben a una treva.

La tal treva suposa l’obertura de l’estret d’Ormuz, el restabliment del pas del petroli, la fi dels atacs i l’inici d’unes converses per tal d’arribar a una pau duradora. Alegria en el medi rural.

Al dia següent de signar la treva però, es tornen a atacar uns i altres.

Israel diu que no li constava que el Líban entrés en l’acord de la treva i llança el seu atac més ferotge sobre Beirut. Un munt de morts i edificis destruïts.

Encara tenen la barra de dir que hi havia membres d’Hesbol.là que corrien per allí.

Netanyahu, un veritable nazi, ha dit que pensa fer al Líban el mateix que ha fet a Gaza, és a dir: esmicolar totes les cases i destruir les ciutats.

Els libanesos es veuran anant d’un lloc a l’altre rebent bombes per tot arreu.

El petrolier Sr. Trump ha tornat a la seva retòrica tradicional d’amenaces, mort i destrucció.

Estem entrant en un moment especialment delicat.

Anys a venir ens contaran la història que ells voldran i ens diran que els palestins van triar la seva llibertat, que els iranians van demanar la intervenció dels americans i que els libanesos volien sobre totes les coses ser una província del gran Israel que Deu Pare havia promès al seu poble des del principi dels temps.

Una cosa semblant al Ministeri de la Veritat del 1984 del George Orwell.

No els costarà gaire.

Si tenen algun dubte poden consultar als magistrats dels més alts tribunals espanyols.

Tenen la mà trencada a inventar històries.

Salut i república.

Salut i república - 03-04-2026

Cap novetat

Tenim l’ambient tan carregat de bombes, míssils, amenaces, morts i danys col·laterals que és molt possible que oblidem allò més elemental.

Ara el criminal aquell del Trump ha decidit portar uns quants milers de soldats a l’Iran, per tal d’assassinar els capdavanters del règim dels aiatol·làs.

Diu que ha triat especialistes en el tema dels assassinats selectius.

Se veu que ha fet una selecció del millor de cada arma del seu exèrcit.

Els Estats Units s’han especialitzat  en la guerra contra enemics més dèbils. Es el seu distintiu específic.  Amb els poderosos no es posen ben bé mai.

De pas que assassinen els aiatol·làs els robaran el seu petroli. Es una altra de les seves constants. No caldrà que ho expliquem.

Es tracta d’alliberar el poble iranià i, de pas, robar-li el petroli. Cap novetat fins aquí.

Amb les maniobres de l’alliberament del poble  morirà també un nombre indeterminat de gent. Aquest és un dels inconvenients de l’ajut americà.

El cas ho justificaran amb quatre declaracions del tipus: eren terroristes, tenien urani enriquit, es volien fer tots aiatol·làs o tenien armes de destrucció massiva.

Mataran dos o tres mil persones i tal dia farà un any.

Bona part de la població benpensant europea aplaudirà la feta i celebrarà la victòria de la democràcia. Com a Venezuela.

A la vista d’un semblant futur es difícil trobar motius per seguir insistint en la necessitat de la nostra independència.

I la necessitem com el pa que ens mengem.

Salut i república

Van passant els dies

Segons que sembla,  el Molt Honorable  funcionari Salvador Illa i el funcionari inhabilitat  Oriol Junqueras han arribat a un acord segons el qual no tindrem pressupostos,  però diu que han quedat que en parlaran més tard.

Ja veus quina alegria en el medi rural.

D’altra banda l’impresentable Mazón, que tothom esperava a la presó, resulta que no, que la Justícia Espanyola Manipuladora, reunida en comissió  ha determinat que no hi ha motius com per enviar-lo al jutjat i per tant es pot quedar  tan tranquil·lament a casa  amb el seu xofer, la secretària, cotxe,  despatx oficial i el sou mensual.

Es que diu que hi havia algun error en el redactat de les causes. Les víctimes de la Dana, ja poden anar prenent paciència.

En parlem de tot això o no cal?

Potser que no perquè fet i debatut , que són els pressupostos de Catalunya o el furor puterí de l’impresentable Mazon al costat del que està passant a l’Iran?

No res, no són. No ens enganyem.

Els nostres mals de cap són de segona o tercera fila.

I parlant de l’Iran, cal destacar que ja no parlen de morts sinó d’assassinats, directament. La poca vergonya s’ha fet norma habitual.

No es veu molt bé com ha d’acabar la cosa.

De moment van passant els dies i s’estan encarint elements de primera necessitat perquè és sabut que la nostra economia està íntimament lligada al petroli, des de la producció al transport.

Caldrà que ens lliguem les espardenyes perquè en tindrem per dies.

Ens queda però, la sospita que els rics es faran més rics i els pobres més pobres.

Salut i república.

Salut i república - 13-03-2026

No a la guerra

Estem entrant en un procés que ja havíem viscut fa molts anys.

Ara  estàs amb el Trump o estàs amb els aiatol·làs.

Uns i altres fan la propaganda del seu ideari presentant el contrari com uns tipus menyspreables, criminals i dignes d’anar directament a l’infern.

Els jueus que són els que marquen la política del Trump ens recorden cada dia que els aiatol·làs són la reencarnació del mal i els pantòcrates religiosos ens recorden que la reencarnació del dimoni són els jueus i els americans.

Arguments en tenen tots dos i són igual de sòlids. Tots dos tenen tota la raó.

Són tan criminals els dirigents d’un costat com els de l’altre.

Els clergues musulmans, amb els turbants, les barbes, els míssils, els llibres sagrats i els drons, són una secta perillosa.

Tan perillosa com la dels elegants vestits italians, les corbates de seda, els submarins, la bíblia i els portaavions nuclears.

Hi ha qui ens vol fer creure que hem d’estar necessàriament afilerats amb un o l’altre bàndol  i no.

Sortosament sabem que es pot perfectament estar contra tots dos.

Ara diu que Espanya enviarà una fragata a Xipre per defensar l’espai aeri de l’OTAN, però que això no és entrar en la guerra.

El Trump segueix amenaçant i la dreta patriòtica, que ara s’ha fet pro – jueva, també amenaça.  Això vol dir que anem bé i que no hi ha un pam de net.

Tenim clar que la cosa s’està emmerdant molt, que la guerra no la podran parar fàcilment i que les víctimes serem els de sempre.

Així i tot:  no a la guerra.

Salut i república.

De com funcionem

Estem passant una època francament difícil.

Més que res perquè no tenim molt clar què està passant. Com és que hem arribat a uns extrems tan notables de ruqueria? No se sap. Ningú no ho sap.

La teoria de la infinitud de l’estupidesa humana és ben coneguda i no caldrà repetir-la.

Ara estem arribant a uns exemples sorprenents.I no estem parlant de quatre jovenots que protagonitzen una poca soltada més o menys notòria.

Estem parlant de presidents de govern, de reis emèrits, d’ayatol·làs en contacte directe amb Déu Pare, de dirigents de grans empreses i de personatges que tenen a l’abast armes de destrucció massiva.

I, el que és més preocupant: aquesta penya de facinerosos tenen milions de seguidors que no dubten a felicitar-los, aplaudir, riure les gracietes, votar-los quan s’escau i jurar-los fidelitat.

La resta, els que no som seguidors de ningú, ens quedem amb una sensació no molt clara de que no anem bé, de que no sabem què està passant.

Deu ser perquè la informació que tenim és la que ens deixen saber aquestos que ho controlen tot i alguna cosa no està funcionant.

Ara volia posar alguns exemples, començant pel Trump que és un dels més notables xulos-piscina i acabant amb un impresentable de tipus local, però crec que no cal. Tothom coneix exemples a balquena.

Què podem fer, doncs? Potser no tenim més alternativa que procurar que el nostre entorn immediat sigui tan honest com ens sigui possible.

Sospito que tindrem una feinada molt considerable, però val la pena intentar-ho.

Salut i república.

El teorema de les cabres.

No se sap mai per què, però  les coses sempre poden anar pitjor. Es una constant en la nostra història.

Semblava que ja estàvem al cap del carrer  i inopinadament, casualment   es compliquen les coses i acaba caient la roca que feia anys que s’estava aguantant per la pela. La pluja, el vent…

Canviem de tema. Tenim molt clar que el món està en mans d’uns psicòpates declarats.

Ara sabem que està científicament demostrat  que els més incompetents acaben sempre fent-se els amos de la situació.

Des de la prehistòria, repassant els fets, es veu que el violent, el que proposa sortir i anar a matar les cabres, té més seguidors que qui  proposa meditar pros i contres.

Actualment seguim igual, té més seguidors el que segresta un president d’un país més dèbil que qui vol començar unes converses per mirar de solucionar la fam d’uns desvalguts.

Això va així i no ho podem evitar.

Tenim proves a casa.

Fa uns anys hi havia un moviment independentista que semblava que acabaria necessàriament bé.

Ens vam equivocar de mig a mig.  Els forçuts, els violents, cridant  “a por ellos” amb el Borbó fill i els seus sicaris al capdavant, van anorrear el moviment.

Empresonats, exiliats, embarrancats en uns conflictes judicials que no es volen solucionar,  els independentistes han estat, ho estan encara, collats pel poder judicial,  per la policia i pels fatxes de tota la vida.

Els nostres polítics, per a general sorpresa,  només miren de quedar bé amb el botxí.

Podem fer nosaltres alguna cosa?

Esperem que sí. Esperem.

Salut i república.

No podem afluixar

Portem uns dies francament accidentats.

A banda de les múltiples guerres  que  tenim en marxa assolant el planeta hi ha les diverses situacions insostenibles a les que ja ens hem acostumat i diràs que no passa res.

Estem arribant en un punt que hi ha una tal acumulació de notícies que ja no fem cas ni tampoc.

No passem un dia sense un ensurt o altre.

La classe política no sembla decidida a donar-se ni un dia de descans i cada dia protagonitza una bestiesa o altra.

Per si no en teníem prou, fins  i tot la meteorologia sembla que s’ha destarotat una mica i no ens deixa parar: terratrèmols, esllavissades, aiguats fora de mida, inundacions, caigudes d’arbres,  allaus, hem tingut de tot.

Per primera vegada en anys, hem tingut un dia que el vent també ha fet de les seues. No havia passat mai.

S’ha paralitzat el país per la por al que podia passar. Es com si estiguéssim saturats de males notícies. Una mica farts, com qui diu.

Malgrat tot, han passat també coses a les que caldrà estar atent i col·laborar sempre que sigui possible.

De la manifestació anti-rodalies ha sortit un moviment que es diu: Renfe, fora de Catalunya, han protestat els pagesos, ocupant alguns carrers de Barcelona, els metges demanant millores salarials i laborals, la gent d’Ensenyament protestant per la seva situació. Massa poc.

Totes aquestes protestes han de ser molt ben rebudes perquè demostren que no està tot perdut.

Tenim ganes de millorar i sabem que és possible.

Si ens queden ànims per protestar es que estem vius.

Salut i república.

Parlant de rodalies.

Parlant de rodalies ara diu que en comptes d’una sola manifestació potent, reivindicativa i unitària en faran dues.

La primera demana  la independència com inici d’una millora real de serveis.

La segona, amb la por de sempre, ja han dit que no, que només cal millorar els trens, les vies i tallar una mica els arbres de les vores. Sobretot que no s’enfadi l’amo.

Era un bon moment per protestar i aixecar la veu.

Es tan evident que mentre siguem espanyols de tercera no podem aspirar a tenir serveis de primera que fa riure i tot.

Madrid, com que ha de ser la capital del sud d’Europa, la més important, la més moderna i la més ben  servida, com que ha de ser l’enveja de tots els ciutadans europeus i, de pas,  de tot el món conegut té unes rodalies absolutament exemplars, amb uns pressupostos extraordinaris que són invertits cada any, sense cap mena de retard, de vegades inverteixen per sobre del que estava pressupostat.

Clar, és la capital d’Espanya i de l’Impèrio i tot.

No és el cas de Catalunya ni de Barcelona. Nosaltres som una colònia.

Aquí no s’ha fet cap inversió important durant dècades i si s’ha fet ha estat en la Gran Velocitat, no pas en els trens que necessitem cada dia per anar a treballar o a estudiar i en definitiva per donar vida a les nostres ciutats.

Era aquest un bon moment per protestar però els de sempre li volen treure ferro a l’assumpte i per això han convocat o aniran a l’ altra manifestació.

Perquè diuen que no volen fer política.

La poca vergonya que tenen.

Salut i república.

Cal seguir respirant.

Podem tenir la impressió que hem entrat en una mena de servei de rodalies mundial.

Cada dia hi ha un munt de treballadors, obrers del metall i de la construcció, estudiants, metges, professors, senyores de la neteja, electricistes, caixeres de supermercats, cambrers, cuiners, botiguers, perruqueres i proletaris en general, que arriben, si arriben, cada dia tard al seu lloc de treball. Cada dia.

Això suposa la paràlisi de la indústria i el comerç.

Incomprensiblement, la gent no sembla decidida a fer-se sentir.

Per acabar-ho d’adobar, més problemes, hi ha les catenàries que semblen fetes amb pasta de paper, les esllavissades, les vies que s’han de revisar, l’error humà, les vagues del personal, els arbres que cauen a les vies o a les carreteres, aigua i neu a dojo,  els peons de via i obres, els informadors que no saben de què han d’informar, els accidents a les antigues autopistes, les retencions, els ports col·lapsats, els pagesos fent marxes  lentes, els camions immòbils a les muntanyes amb neu,  la fauna salvatge envaint camps de conreu i zones habitades.

També tenim informadors i cadenes de televisió decidides a propagar tota la brutícia que poden, que per això els paguen.

Tenim un nivell d’intoxicació informativa que fa por.

Estem capbussats en una enorme olla  de despropòsits. Senat i parlaments.

Així i tot, cal seguir respirant.

Dunque: mira de treure una mica el cap i respira profundament.

L’aire, malgrat tot, et semblarà fresc i reconfortant.

No està tot perdut.

Salut i república.

Alta velocitat

España és el país amb  més kilòmetres d’alta velocitat, després de la República Popular de Xina. No s’han preguntat mai per què països que són molt més plans, no han volgut fer tantes vies.

El govern espanyol sembla molt content amb l’obra feta. Es una obra pròpia d’un país com España.

Es una obra caríssima, impossible de rendibilitzar i que mantindrà el país en la negra misèria durant el propers anys.

Es un cúmul de bestieses acumulades des de la primera paletada. Tota l’obra es veu que és un despropòsit.

De bon principi: van dir que la intenció era comunicar de manera eficient i ràpida España i Europa, amb França per la precisió. Molt bé.

Quin va ser el primer tram d’AVE que es va fer?  Madrid – Sevilla. I França, perdona? Què has vist mai un mapa d’Europa?

L’única via rendible, com sap tothom és Madrid – Barcelona. Hi ha un munt més de vies on hi ha més treballadors que passatgers. Una despesa milionària, però no passa res. Santiago i cierra España.

Ara, amb l’accident aquest de Còrdova, han vist que les vies s’han de cuidar i que s’ha de fer un manteniment acurat. Mira quina sorpresa.

Els maquinistes s’han posat en vaga i no volen passar dels 160 Kms. per hora. No voldria fer cap acudit al respecte.

L’AVE ha buidat l’España interior en benefici de Madrid i de les grans famílies d’especuladors de tota la vida. Es el seu negoci.

Ens arruïnaran a tots però ells seguiran mirant-nos per damunt del muscle i amb un menyspreu evident.

Potser sí que hauríem de marxar a tota velocitat.

Salut i república.

Salut i república - 19-12-2025

El costat bo.

Cal mirar el costat bo de les coses.

Cada dia, les notícies que anem escoltant o llegint  per allò de la informació, tret d’alguna cosa de cultura i potser d’esports, no ens aporten cap mena de benestar.

A totes les històries que ja coneixíem podem sumar el desgavell de la pesta porcina, les activitats sexuals d’alguns polítics i la militància pro-espanyola de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta setmana ha estat marcada pel Tribunal mega-supremo i la sentència redactada que serà lectura obligatòria a les facultats de dret de mig món.

Es una prova palmària de com, segons quin tribunal, es pot passar per baix cama tota la jurisprudència d’un país.

No han pogut demostrar que la filtració la va fer el Fiscal General, però igualment el condemnen. No es fan vergonya de res.

Alguns experts ja han anunciat que ha estat un frau de primer ordre i que la Justícia Espanyola (manipuladora) ha quedat en evidència. Cap problema, però.

Aquests de la penya suprema es repartiran algunes medalles i els més llestos faran un llibre explicant el seu amor a la pàtria.

Com que tenen tota la caverna a favor trauran al carrer els seus palmeros i mariachis  i aquí no haurà passat res.

Nosaltres seguirem vigilant de no dir-ne alguna de grossa i tal dia farà un any.

El Sr. Illa, President, que fa tota la cara del funcionari perfecte, segueix fent de lacai del govern espanyol i potenciant el castellà que tothom sap que està tan amenaçat a Catalunya.

En fi, no podem fer més.

Ho tenim tot de cara.

Salut i república.

Potser no està tot perdut.

Ara diu que hi ha una revolta internacional de joves contra el sistema. No és una mala notícia, ans al contrari.

Se’ns està dient que el jovent deriva cap a la dreta, l’extrema dreta. Sortosament sembla que no són tots.

Hi una sèrie de manga “ One piece” que ha donat el nom i la bandera a aquest moviment. La bandera és la coneguda calavera pirata incorporant un barret de palla. Si veieu algú amb aquesta bandera pirata ja el podeu felicitar.

El moviment ha començat molt lluny. De moment Perú, Mèxic, Indonèsia, Marroc, i sembla que també a França. Cal suposar que se’ns anirà atansant.

Esperem que arribi aviat a casa nostra. Ho estem necessitant molt. El nostre jovent sí que sembla estar vivint a Disneyland o algun lloc semblant.  Es així perquè els seus pares i tiets, deuen estar  vivint a Port Aventura com a mínim.

Com si no, s’entén que ací  no protesta ningú.? El Montoro encara no ha entrat a la presó, el Mazón encara és diputat i li han augmentat el sou.

El Borbó pare ha escrit un llibre que és una presa de pel i li promocionen amb bombo i platerets.

Un terç de la població està en risc de pobresa.

Han posat en marxa una estafa que afectarà a tots els cotxes i que ens costarà uns dos mil milions d’euros que es repartiran uns quants col·legues amb les benediccions del govern i no protesta ningú.

Com és que el jovent no encapçala una protesta massiva?

Mentre no arriba el meteorit potser que arribi One piece  i hi hagi una protesta com cal, no?

Nosaltres, com que ja estem avesats,  també hi podrem participar .

Salut i república.

Fa 50 anys

Com és que el franquisme segueix funcionant  a Espanya i molts joves s’hi senten atrets?

Es sabut que hi ha un augment de la dreta a Europa. El cas espanyol és el més fàcil d’explicar.

A Espanya, els franquistes van guanyar la guerra. Van estar al poder durant 40 anys i encara controlen bona part de la policia, l’església, l’exèrcit i el cos judicial. Els exemples són clars i diaris.

L’odi de l’Estat espanyol a Catalunya, als Països catalans i a la seva cultura, els vergonyosos judicis contra els independentistes, l’aplicació arbitrària de la llei antiterrorista, són ben actuals.

Recordem que el tribunal franquista que es deia de l’ Orden Público va passar a ser l’Audiència Nacional d’un dia per l’altre i els jutges que hi havien arribat pels seus mèrits franquistes, no es van canviar ni les togues. Són allí i són ells.

Amb alguna excepció de  l’esquerra, espanyolista, el franquisme ha estat sempre al poder i encara ho està.

La famosa frase “atado i bien atado”  segueix vigent. La dreta dura és el triomf del capitalisme.

Les xarxes socials, també en mans de la dreta, s’han encarregat d’esbombar una sèrie de mentides que bona part del jovent ha acabat creient.

Foses comunes, camps de treball i de concentració. De tot això ni se’n parla ni se’n pot parlar.

Diuen els bisbes que això és reobrir ferides. Demanar que retornin tot el que van robar a punta de pistola a sindicats, ajuntaments, ateneus i gent d’esquerra, és reobrir ferides.

Així ens va.

Anims però i endavant.

Salut i república.

Un bon propòsit.

Mirant les notícies que ens envolten, de la marxa que porta el món,  ens queda alguna cosa semblant al fàstic absolut.

No hi ha cap notícia mitjanament positiva. Si repassem l’actualitat mundial fa una mica de por. No s’acaba una desgràcia que en comença una altra.

De què podem parlar? De la mort de milers de sudanesos abandonats a la seva sort? Potser que direm alguna cosa del País Valencià? Constatem que baixa l’esperança i puja el pa?

Malgrat tot hem de seguir lluitant.  També és cert que no sabem molt bé contra què o contra qui hem de lluitar. Els nostres principals enemics són els que ens diuen que ves què hi farem, que no podem fer res. Això que ens diuen és radicalment fals.

Si que hi ha coses a fer. De vegades ens fem propòsits de gran abast, d’abast pràcticament mundial i llavors, naturalment, no podem arribar-hi i ens descoratgem.

Què podem fer davant  la situació de Palestina, d’Ucraïna, dels cristians de Nigèria o dels pescadors de la Mediterrània? Molt poca cosa, és cert. I per la nostra independència, podem fer alguna cosa?

Potser que ens proposem objectius més propers i més possibles.

Que tal si ens proposem que el nostre veí, la persona que tenim ara al costat sigui una mica més feliç, que estigui més contenta i que somrigui una mica? No sembla especialment difícil.

Es un bon propòsit, digne i factible.

Si la persona aquesta del costat ens envia a pastar fang, que tampoc és impossible, ho deixem córrer i endavant.

Ho tornarem a intentar, un altre dia.

Salut i república.