SALUT I REPÚBLICA
La secció del Què fem amb la columna d'opinió de Rafel Molina. Cada divendres i dissabte a les 9.25h
Tots els podcasts del programa
Podríem estar pitjor.
Ja ho diuen que no ens podem queixar perquè sempre podem estar pitjor. Es innegable.
La política espanyola se segueix arrossegant pel fang de la seua pròpia misèria. Van crear un monstre i ara no saben com el poden deturar si és que es pot deturar.
Si a un personatge amb l’historial del jutge Peinado, li donen poder, és capaç de fer qualsevol bretolada. Ara s’ha jubilat però encara ha volgut deixar constància del seu patriotisme i al crit de Vivaspaña ha deixat empantanada la dona del Sànchez.
Hi ha molta gent que el felicita cordialment, tot s’ha de dir.
Tant com feliciten als jutges que han decidit tornar a obrir la causa contra els quatre Mossos que van ajudar el Puigdemont a tornar a fugir.
Els quatre a la presó. Clar que sí. Vivaspaña, diuen ells. Felicitats de part de la caverna.
Ara han fundat un nou partit feixista. Ja van fer una desfilada per Madrid, amb els seus uniformes i els seus braços estirats.
El Montoro encara no està a la presó i l’M.Rajoy tampoc, tot i que ara ja saben qui és.
Com que s’ha acabat el curs ja no hi ha vaga d’ensenyants i hi ha qui es pensa que estan tots contents i pagats.
El Molt Honorable Salvador Illa, continua posant pegats al nostre govern i mirant de donar més consistència al PSOE de Madrid.
Catalunya segueix cremant. Cada dia que passa, es confirma que la majoria d’urbanitzacions boscanes estan fetes amb el cul (perdó per la metàfora)
Els musclos aviat els trauran fets al vapor.
Calma però, sobretot. Podem estar pitjor però també podem millorar. Som-hi, doncs.
Salut i república.
Del Progrés humà.
Un dels nostres problemes és que sabem bastant bé com està funcionant el món.
No les causes, que això no ho sap ningú, sinó com està funcionant.
Cada dia ens fan amplis resums del que ha dit l’un i del que ha contestat l’altre.
De pas sabem que han signat uns acords de pau, mentre anaven dient que no valen per a res, prometen ajudar els més necessitats i simultàniament els massacren amb bombes de fòsfor o els deixen morir de fam.
Això cada dia.
Hi ha estès pel món un desgavell d’una tal magnitud que, segons com, tenim la sensació que ens deuen estar enganyant perquè no poden ser tan rucs.
Com és possible haver arribat al primer quart de segle XXI amb un grau semblant d’estupidesa mundial? Es una mica estrany.
Fa molts anys, quan vaig començar a llegir, vaig tenir la sensació que la humanitat, Europa, la cultura jueu-cristiana, la intel·lectualitat esquerranosa, els anarquistes, els estudiosos en general, serien capaços de portar la humanitat a una millora considerable, pensava que després de ben bé 3000 anys de picar la pedra alguna cosa aconseguirien.
Després, conforme anava llegint més, mirant la tele, i les xarxes, vaig anar veient que no, que no hi ha cap intenció de millorar res.
Els nostres líders, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, es dedica a robar per construir-se un futur personal a l’alçada dels seus coneguts, amics i enemics.
No em facis dir noms que són ben coneguts de tothom.
Colla de carteristes.
Vull creure que, malgrat tot, alguna alternativa tindrem, no?
Salut i república.
Setze jutges
Ja fa anys que vam deixar de voler saber com funciona la Justícia espanyola.
Ara s’ha embolicat molt la cosa perquè els jutges han passat directament a fer política i segons com a marcar els ritmes.
No han fet encara un partit però s’hi dediquen cordialment a fer la política que ells creuen que és la que s’ha de fer i que coincideix plenament amb la política que encara s’entén per “franquisme”.
Com que de jutges n’hi ha un cabàs no es pot fer una afirmació que valgui per tots. Ja se sap.
Nosaltres dels jutges sabem allò que va sortint a la tele i els comentaris que fan uns i altres i parlem sense saber tots els articles, disposicions, jurisprudències i raonaments que durant anys han anat lubricant el seu funcionament.
Nosaltres només sabem del cert que contra els independentistes, per exemple, la justícia funciona amb gran rapidesa, amb contundència i una certa crueltat.
Se sap que fins i tot Europa ha demanat que s’apliqui la llei d’amnistia que va aprovar el parlament espanyol però que hi ha una parell de jutges que s’hi neguen i es van inventant arguments per no amnistiar els independentistes catalans.
Justícia espanyola.
Ara, segons que sembla, s’han proposat de fer caure el govern del Pedro Sànchez i estan dedicats en cos i ànima a tal propòsit.
Ja el tenen contra la paret.
Potser falta algun cunyat o alguna neboda, però ja sortirà.
No li veig un gran futur a la cosa perquè actualment no s’albira el recanvi del Sànchez.
Només se m’acut fugir d’ Espanya a gran velocitat.
Salut i república
Hem passat una setmana que ha estat protagonitzada pel Papa de Roma.
Tampoc direm que la culpa ha estat seua.
Ell s’ha limitat a venir a Catalunya a fer un parell de coses que pensava importants. Han estat els altres els que han fet del seu viatge una demostració de servilisme al que ja no estàvem acostumats.
Ben cert que a un concert de la Rosalia o del Bad Bunny i d’alguns altres personatges del gènere hi ha gent fent cua durant tres dies i també hi ha multituds que omplen carrers i places per celebrar sorollosament la victòria del seu equip. Vull dir que hi ha gent per a tot.
Però amb el Papa la cosa ha estat diferent perquè, segons que sembla, el viatge i la visita els hem pagat generosament entre tots. Els fans i els no fans.
Aquí ens hem trobar amb una despesa molt important que ha sufragat un Estat que diu que és laic, no confessional.
Haurem de reconèixer, és cert, que la inauguració de l’enllumenat de la torre de Jesucrist ha estat francament espectacular. Una mica massa i tot.
I els drons del final amb el careto del Gaudí i unes paraules al respecte, també digníssim i en català.
I la queixa, doncs?
A banda de l’actuació de la policia contra els 600 cantaires que volien cantar Els segadors i portaven algunes estelades, que el Papa i el Sr. Borbó no havien de vore, crec que algú havia d’haver pensat en la gent que no som papistes i que no ens agrada la parafernàlia que fan anar ni les paraules que diuen.
Una vegada més, ens han discriminat.
Ves què hi farem.
Salut i república
Waterloo i Dinamarca.
Hamlet, Dinamarca i la pudor. M’estalvio la cita literària.
El tal Feijoo vol anar a la Moncloa i ha preparat tots els seus peons per aconseguir-ho. Amb l’ajut del Partido Judicial, ja tenen al Sànchez contra la paret, però diràs que volen fer-ho més “políticament correcte”.
Tenen un problema fonamental: necessiten els vots de Junts, i han de parlar amb el Puigdemont i aquest és un pas que no volen fer de cap de les maneres.
Després de tot el que porten dit del traïdor, colpista, malversador, lladre, presumpte assassí, terrorista i mestre de terroristes, fugat i covard, anar a parlar amb ell, és una vergonya que no poden pair. L’honor de la pàtria i dels patriotes està en joc.
Puigdemont és un traïdor i com a tal ha de ser jutjat a Madrid i l’han de portar a la presó amb tota la ignomínia de que sigui capaç la Justícia Espanyola.
El Pujol es va escapar, però el Puigdemont ha de passar el Paseo de la Castellana en calçotets, en un carro descobert.
Per això brama la caverna: De què se li acut al Feijoo insinuar que potser sí que haurien de parlar amb ell ? Que algú s’ha tornat boig? Què hi ha de l’honor? I els policies maltractats I els guàrdies civils víctimes de les votants? A por ellos. A por ellos.
Tenen un problema: Necessiten a Junts però no volen que se sàpiga que parlaran amb el Puigdemont.
Per això parlen de moció de censura camuflada. De fer vore que sí, però no o que no però sí, no està molt clar.
No sé com s’ho faran però com va dir Hamlet: a Dinamarca alguna cosa fa pudor.
Salut i república.
Les passarem ben magres.
No era fàcil embolicar més la troca però ho estan fent.
El batibull de la política espanyola és exemplar.
No tenim temps de fer una anàlisi més o menys acurada de la situació, només podem repetir el que estan dient uns i altres i que estan portant el tema a uns nivells sorprenents.
Parlem del Zapatero, i del PSOE.
Joies, rellotges, diners en metàl·lic, discos durs amb informació encoberta, contactes amb dictadures sud americanes, amb la Xina, mines d’or a Veneçuela, petroli i gas liquat, empreses falses dedicades a emmascarar operacions financeres, tràfic d’influències, blanqueig de diners, falsedat documental, nepotisme, informació privilegiada, en definitiva un historial com per anar a la presó cent persones cent anys.
L’alegria dels seus acusadors però, fa una mica de pudor.
Hi ha periodistes i jutges que han dit que tot plegat és un muntatge de l’Estat profund, amb la dreta patriòtica i el Partido Judicial al capdavant per arribar al poder sense passar per les urnes.
Tampoc és que sigui tan fàcil com això però la cosa va per aquí.
La situació desmobilitza, desanima i ens fa constatar que estem en mans de personatges molt perillosos.
Van d’honestos i bones persones però tenen un exèrcit de sicaris a les seves ordres.
Allò més greu però, és que mentre parlem de política espanyola i de les clavegueres de la dreta i les clavegueres de l’esquerra, no parlem d’Ensenyament, ni de Sanitat, ni de Rodalies, ni de la situació cada cop més miserable dels Països Catalans.
Posem ordre o les passarem ben magres.
Salut i república.
Faltava el Zapatero
La llista del principals polítics espanyols de tot el segle XX i el que portem del XXI és una llista d’atracadors, corruptes i lladres.
La majoria han passat per la presó o s’han escapolit per les seves bones relacions amb el Partido Judicial que és qui mana en el país i que aplica, quan convé, la coneguda tècnica embolica que fa fort.
En cito alguns: Felipe Gonzàlez, un dels homes més rics d’España, l’Aznar i la seva immobiliària familiar, el desconegut M. Rajoy, la Cospedal, l’Esperanza Aguirre, Paco Camps, Eduardo Zaplana, Santos Cerdan, Rodrigo Rato, José Luis Abalos, Bàrcenas, el lladre Montoro, en fi, una col·lecció de personatges que difícilment podrem trobar en un país civilitzat.
Faltava el Zapatero. Tot i que de moment sembla un invent d’algun jutge.
Com és possible un semblant grau de degradació en un càrrec polític al servei del poble?
Com pot ser que hi hagi tants lladres convivint tranquil·lament amb la premsa, els jutges, els mitjans de comunicació i el poble en general?
Com és que no hi ha una revolta popular? Tot aquest personal és, tanmateix, perfectament capaç de fer llargs discursos sobre ètica, moral, capteniment i amor a la pàtria.
De fet, alguns d’ells apareixen en tertúlies, conferències i rodes de premsa, fan llibres i donen cursos sobre el correcte comportament ciutadà.
Tenen una turbamulta de jutges, advocats, magistrats i procuradors al seu voltant. Alguns en contra i molts a favor.
La tenim més clara que l’aigua.
Caldrà fer alguna cosa, no?
Salut i república.
Compte, però.
Una de les pitjors coses que ens poden passar com a societat és arribar al convenciment que estem en mans d’una colla de psicòpates i que no tenim més remei que callar i fer el despistat.
Aquest és un greu error. De fet, alguns politòlegs afirmen que la gran victòria de l’espanyolisme actual, ha estat fer-nos creure que no podem fer res contra ells.
Es cert que veient els judicis contra el Rajoy i el seu govern i la cara de satisfacció de jutges, magistrats, policies i villarejos, per com han sabut passar-se la llei per baix cama, ens queden poques esperances d’aclarir alguna cosa.
Compte però: si som una societat capaç de posar en marxa un Correllengua com el que s’ha portat a terme no podem donar res per perdut. Sabeu que el correllengua ha comptat amb la participació de més de 10 mil participants, ha estat una cursa que començant a Prada de Conflent, ha corregut per Catalunya, el País Valencià, les Illes i ha acabat a l’Alguer. A cada ciutat i poble per on han passat, han reivindicat la llengua catalana, la seva unitat i la necessitat de mantenir-la forta i viva.
La gran majoria dels 10 mil participants ha estat gent molt jove. Deu ser gent de la que es posa a cantar “Els segadors” durant o després d’un partit de futbol, a les festes de la Patum o a qualsevol concentració de joves.
Això és un bon senyal. Hi ha gent que no està disposada a ser un esclau silenciós.
En coneixem uns altres, no tan joves, que es troben cada dissabte per reivindicar la seva llibertat.
Ben fet que fan.
Salut i república
El cas Pujol
Parlem del cas Pujol. Com és possible que un jutge faci anar un home de 96 anys des de Barcelona a Madrid a passar un examen mèdic per si pot o no pot declarar davant d’un tribunal?
Vols dir que no li podien fer a Barcelona? Naturalment que sí.
Es evident però, que no es tractava de fer-li la prova que, per cert, ja estava feta, es tractava de ridiculitzar-lo i de fer-lo passar, dolorosament, amb aquell caminador que porta ara, per davant de tot el tribunal per tal que li fessin les fotos pertinents i que tota España veiés el càstig que els seus tribunals tenen reservats als independentistes.
Que el dia triat fos el dia de la Mare de Deu de Montserrat, patrona de Catalunya, direm que va ser una casualitat.
I encara gràcies que no el van fer anar emmanillat, en calçotets i en un furgó de la Guàrdia Civil.
Jordi Pujol tota la vida havia defensat la integració de Catalunya dins d’Espanya però al final va haver d’admetre que no es pot, que Catalunya ha de ser independent per tal de no ser residual.
A partir d’aquí el van declarar persona non grata i han anat a per ell. L’anticatalanisme de l’Estat espanyol s’ha posat de manifest i ha intentat de totes les maneres possibles que aparegui com un lladre dels habituals en la política espanyola.
En els dotze anys que porten de procés judicial encara no han trobat cap prova contra Jordi Pujol.
Ara l’han volgut deixar fora del judici per tal que no sigui declarat innocent.
Es una absoluta vergonya.
L’odi a Catalunya perfectament explicat. Marxem.
Salut i república.
Sant Jordi per Sant Jordi
Dijous vam celebrar Sant Jordi i segons que diuen ha estat una Sant Jordi de rècords. De participació ciutadana, de llibres, de roses i de tot. Tothom molt content i satisfet amb la diada.
Tanmateix, com que ja tenim una certa experiència en el tema, ja cal que no ens en refiem ni gota. Recordem que l’Estat espanyol té com una de les seves prioritats carregar-se la cultura catalana. Per això tal dia com el 23 d’abril celebren “la fiesta del libro” es torna a parlar de literatura catalana escrita en espanyol, tornen a parlar d’autors catalans que escriuen en espanyol i ens volen tornar a vendre la idea de la “lengua de todos” i la “sagrada constitucion”.
No podem baixar la guàrdia ni un moment. Sabem que els membres més ínclits del Partido Judicial estan fent el que ells han de fer. No ho perdem de vista. No ho poden fer altrament. Ells han d’afavorir el castellà en detriment del català i en això estan. No hi ha més.
Per això s’inventen dies del libro , dies de l’idioma espanyol i fins i tot un premi d’un milió d’euros a una obra de narrativa, no cal dir que en espanyol. I on et penses que donaran el premi? A Madrid? A Salamanca? No pas. El premi el donaran a Barcelona, el dia de Sant Jordi. Per què? Potser no cal contestar la pregunta, no? Resposta massa evident.
En el resum: la diada de Sant Jordi ha sortit molt bé gràcies, bàsicament, a la participació ciutadana. Hem de seguir, doncs, participant, exigint, reivindicant i fent anar el català. Ho tenim tot de cara.
Salut i república.
Algú ens està enganyant.
Ja és una bona pena que el president del país més potent del món, sigui un imbècil d’una tal magnitud.
Ara es va disfressar de Déu Pare o de Jesucrist, segons com, i molts cristians, especialment els evangelistes que l’altre dia el van nomenar fill predilecte, s’hi van rebotar.
Per mirar d’excusar-se, ha inventat diverses històries i ha acabat dient que el Papa és un perillós agent de l’esquerra radical i possiblement terrorista.
Semblava que no es podia ser més ruc.
Que un personatge d’una semblant alçada intel·lectual sigui el cap d’un exèrcit espantosament fort, fa una mica de por.
Cada dia es van acumulant bestieses i no sembla que la cosa tingui aturador.
Corren per les xarxes tot de notícies contradictòries i a últim remat haurem de reconèixer que no sabem què està passant.
Algú ens està enganyant.
Bona part de la població mundial segueix treballant, cadascú al seu ritme, segueix produint cadascú segons les seves possibilitats i tothom dona per fet que si desapareixen un parell de milions de persones, la resta hem de seguir endavant, que tampoc no passa res, que ho lamentarem sí, però que ves què hi farem.
Els nostres polítics segueixen preparant les properes eleccions, les cadires, els càrrecs, les prebendes, les subvencions i els seus comptes corrents.
Els jutges de l’Espanya Imperial i els policies de la claveguera patriòtica segueixen manipulant la llei segons les seves conveniències i aquí no ha passat res.
Es molt difícil mantenir l’esperança, però la mantenim.
Salut i república.
El ministeri de la veritat.
Després de les amenaces i les bombes, arriben a una treva.
La tal treva suposa l’obertura de l’estret d’Ormuz, el restabliment del pas del petroli, la fi dels atacs i l’inici d’unes converses per tal d’arribar a una pau duradora. Alegria en el medi rural.
Al dia següent de signar la treva però, es tornen a atacar uns i altres.
Israel diu que no li constava que el Líban entrés en l’acord de la treva i llança el seu atac més ferotge sobre Beirut. Un munt de morts i edificis destruïts.
Encara tenen la barra de dir que hi havia membres d’Hesbol.là que corrien per allí.
Netanyahu, un veritable nazi, ha dit que pensa fer al Líban el mateix que ha fet a Gaza, és a dir: esmicolar totes les cases i destruir les ciutats.
Els libanesos es veuran anant d’un lloc a l’altre rebent bombes per tot arreu.
El petrolier Sr. Trump ha tornat a la seva retòrica tradicional d’amenaces, mort i destrucció.
Estem entrant en un moment especialment delicat.
Anys a venir ens contaran la història que ells voldran i ens diran que els palestins van triar la seva llibertat, que els iranians van demanar la intervenció dels americans i que els libanesos volien sobre totes les coses ser una província del gran Israel que Deu Pare havia promès al seu poble des del principi dels temps.
Una cosa semblant al Ministeri de la Veritat del 1984 del George Orwell.
No els costarà gaire.
Si tenen algun dubte poden consultar als magistrats dels més alts tribunals espanyols.
Tenen la mà trencada a inventar històries.
Salut i república.
Salut i república - 03-04-2026
Cap novetat
Tenim l’ambient tan carregat de bombes, míssils, amenaces, morts i danys col·laterals que és molt possible que oblidem allò més elemental.
Ara el criminal aquell del Trump ha decidit portar uns quants milers de soldats a l’Iran, per tal d’assassinar els capdavanters del règim dels aiatol·làs.
Diu que ha triat especialistes en el tema dels assassinats selectius.
Se veu que ha fet una selecció del millor de cada arma del seu exèrcit.
Els Estats Units s’han especialitzat en la guerra contra enemics més dèbils. Es el seu distintiu específic. Amb els poderosos no es posen ben bé mai.
De pas que assassinen els aiatol·làs els robaran el seu petroli. Es una altra de les seves constants. No caldrà que ho expliquem.
Es tracta d’alliberar el poble iranià i, de pas, robar-li el petroli. Cap novetat fins aquí.
Amb les maniobres de l’alliberament del poble morirà també un nombre indeterminat de gent. Aquest és un dels inconvenients de l’ajut americà.
El cas ho justificaran amb quatre declaracions del tipus: eren terroristes, tenien urani enriquit, es volien fer tots aiatol·làs o tenien armes de destrucció massiva.
Mataran dos o tres mil persones i tal dia farà un any.
Bona part de la població benpensant europea aplaudirà la feta i celebrarà la victòria de la democràcia. Com a Venezuela.
A la vista d’un semblant futur es difícil trobar motius per seguir insistint en la necessitat de la nostra independència.
I la necessitem com el pa que ens mengem.
Salut i república
Van passant els dies
Segons que sembla, el Molt Honorable funcionari Salvador Illa i el funcionari inhabilitat Oriol Junqueras han arribat a un acord segons el qual no tindrem pressupostos, però diu que han quedat que en parlaran més tard.
Ja veus quina alegria en el medi rural.
D’altra banda l’impresentable Mazón, que tothom esperava a la presó, resulta que no, que la Justícia Espanyola Manipuladora, reunida en comissió ha determinat que no hi ha motius com per enviar-lo al jutjat i per tant es pot quedar tan tranquil·lament a casa amb el seu xofer, la secretària, cotxe, despatx oficial i el sou mensual.
Es que diu que hi havia algun error en el redactat de les causes. Les víctimes de la Dana, ja poden anar prenent paciència.
En parlem de tot això o no cal?
Potser que no perquè fet i debatut , que són els pressupostos de Catalunya o el furor puterí de l’impresentable Mazon al costat del que està passant a l’Iran?
No res, no són. No ens enganyem.
Els nostres mals de cap són de segona o tercera fila.
I parlant de l’Iran, cal destacar que ja no parlen de morts sinó d’assassinats, directament. La poca vergonya s’ha fet norma habitual.
No es veu molt bé com ha d’acabar la cosa.
De moment van passant els dies i s’estan encarint elements de primera necessitat perquè és sabut que la nostra economia està íntimament lligada al petroli, des de la producció al transport.
Caldrà que ens lliguem les espardenyes perquè en tindrem per dies.
Ens queda però, la sospita que els rics es faran més rics i els pobres més pobres.
Salut i república.
Salut i república - 13-03-2026
No a la guerra
Estem entrant en un procés que ja havíem viscut fa molts anys.
Ara estàs amb el Trump o estàs amb els aiatol·làs.
Uns i altres fan la propaganda del seu ideari presentant el contrari com uns tipus menyspreables, criminals i dignes d’anar directament a l’infern.
Els jueus que són els que marquen la política del Trump ens recorden cada dia que els aiatol·làs són la reencarnació del mal i els pantòcrates religiosos ens recorden que la reencarnació del dimoni són els jueus i els americans.
Arguments en tenen tots dos i són igual de sòlids. Tots dos tenen tota la raó.
Són tan criminals els dirigents d’un costat com els de l’altre.
Els clergues musulmans, amb els turbants, les barbes, els míssils, els llibres sagrats i els drons, són una secta perillosa.
Tan perillosa com la dels elegants vestits italians, les corbates de seda, els submarins, la bíblia i els portaavions nuclears.
Hi ha qui ens vol fer creure que hem d’estar necessàriament afilerats amb un o l’altre bàndol i no.
Sortosament sabem que es pot perfectament estar contra tots dos.
Ara diu que Espanya enviarà una fragata a Xipre per defensar l’espai aeri de l’OTAN, però que això no és entrar en la guerra.
El Trump segueix amenaçant i la dreta patriòtica, que ara s’ha fet pro – jueva, també amenaça. Això vol dir que anem bé i que no hi ha un pam de net.
Tenim clar que la cosa s’està emmerdant molt, que la guerra no la podran parar fàcilment i que les víctimes serem els de sempre.
Així i tot: no a la guerra.
Salut i república.
De com funcionem
Estem passant una època francament difícil.
Més que res perquè no tenim molt clar què està passant. Com és que hem arribat a uns extrems tan notables de ruqueria? No se sap. Ningú no ho sap.
La teoria de la infinitud de l’estupidesa humana és ben coneguda i no caldrà repetir-la.
Ara estem arribant a uns exemples sorprenents.I no estem parlant de quatre jovenots que protagonitzen una poca soltada més o menys notòria.
Estem parlant de presidents de govern, de reis emèrits, d’ayatol·làs en contacte directe amb Déu Pare, de dirigents de grans empreses i de personatges que tenen a l’abast armes de destrucció massiva.
I, el que és més preocupant: aquesta penya de facinerosos tenen milions de seguidors que no dubten a felicitar-los, aplaudir, riure les gracietes, votar-los quan s’escau i jurar-los fidelitat.
La resta, els que no som seguidors de ningú, ens quedem amb una sensació no molt clara de que no anem bé, de que no sabem què està passant.
Deu ser perquè la informació que tenim és la que ens deixen saber aquestos que ho controlen tot i alguna cosa no està funcionant.
Ara volia posar alguns exemples, començant pel Trump que és un dels més notables xulos-piscina i acabant amb un impresentable de tipus local, però crec que no cal. Tothom coneix exemples a balquena.
Què podem fer, doncs? Potser no tenim més alternativa que procurar que el nostre entorn immediat sigui tan honest com ens sigui possible.
Sospito que tindrem una feinada molt considerable, però val la pena intentar-ho.
Salut i república.
El teorema de les cabres.
No se sap mai per què, però les coses sempre poden anar pitjor. Es una constant en la nostra història.
Semblava que ja estàvem al cap del carrer i inopinadament, casualment es compliquen les coses i acaba caient la roca que feia anys que s’estava aguantant per la pela. La pluja, el vent…
Canviem de tema. Tenim molt clar que el món està en mans d’uns psicòpates declarats.
Ara sabem que està científicament demostrat que els més incompetents acaben sempre fent-se els amos de la situació.
Des de la prehistòria, repassant els fets, es veu que el violent, el que proposa sortir i anar a matar les cabres, té més seguidors que qui proposa meditar pros i contres.
Actualment seguim igual, té més seguidors el que segresta un president d’un país més dèbil que qui vol començar unes converses per mirar de solucionar la fam d’uns desvalguts.
Això va així i no ho podem evitar.
Tenim proves a casa.
Fa uns anys hi havia un moviment independentista que semblava que acabaria necessàriament bé.
Ens vam equivocar de mig a mig. Els forçuts, els violents, cridant “a por ellos” amb el Borbó fill i els seus sicaris al capdavant, van anorrear el moviment.
Empresonats, exiliats, embarrancats en uns conflictes judicials que no es volen solucionar, els independentistes han estat, ho estan encara, collats pel poder judicial, per la policia i pels fatxes de tota la vida.
Els nostres polítics, per a general sorpresa, només miren de quedar bé amb el botxí.
Podem fer nosaltres alguna cosa?
Esperem que sí. Esperem.
Salut i república.
No podem afluixar
Portem uns dies francament accidentats.
A banda de les múltiples guerres que tenim en marxa assolant el planeta hi ha les diverses situacions insostenibles a les que ja ens hem acostumat i diràs que no passa res.
Estem arribant en un punt que hi ha una tal acumulació de notícies que ja no fem cas ni tampoc.
No passem un dia sense un ensurt o altre.
La classe política no sembla decidida a donar-se ni un dia de descans i cada dia protagonitza una bestiesa o altra.
Per si no en teníem prou, fins i tot la meteorologia sembla que s’ha destarotat una mica i no ens deixa parar: terratrèmols, esllavissades, aiguats fora de mida, inundacions, caigudes d’arbres, allaus, hem tingut de tot.
Per primera vegada en anys, hem tingut un dia que el vent també ha fet de les seues. No havia passat mai.
S’ha paralitzat el país per la por al que podia passar. Es com si estiguéssim saturats de males notícies. Una mica farts, com qui diu.
Malgrat tot, han passat també coses a les que caldrà estar atent i col·laborar sempre que sigui possible.
De la manifestació anti-rodalies ha sortit un moviment que es diu: Renfe, fora de Catalunya, han protestat els pagesos, ocupant alguns carrers de Barcelona, els metges demanant millores salarials i laborals, la gent d’Ensenyament protestant per la seva situació. Massa poc.
Totes aquestes protestes han de ser molt ben rebudes perquè demostren que no està tot perdut.
Tenim ganes de millorar i sabem que és possible.
Si ens queden ànims per protestar es que estem vius.
Salut i república.