L’IEI reivindica el valor emocional de les postals en l’era digital amb l’exposició ‘Espero una postal’. Organitzada conjuntament amb el Museu d’Història de Catalunya, la mostra es podrà visitar a la Zona Zero fins al 26 de setembre
L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha obert aquest dijous les portes de l’exposició ‘Espero una postal’, una mostra que proposa recuperar la memòria d’una forma de comunicació que va acompanyar la vida quotidiana durant més d’un segle. L’exposició s’ha instal·lat a la Zona Zero de l’IEI, on es podrà visitar fins al 26 de setembre.
Organitzada conjuntament per l’IEI i el Museu d’Història de Catalunya, l’exposició convida el públic a reflexionar sobre el significat de les postals en un moment en què les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània han transformat profundament la manera de relacionar-nos i de compartir records, emocions i notícies.
La mostra recorda que triar una postal, escriure-hi unes paraules, enganxar-hi un segell i dipositar-la en una bústia són gestos que requereixen temps i dedicació. Precisament per això, rebre una postal continua tenint una càrrega emocional especial i porta implícita una mostra d’afecte cap a la persona destinatària.
‘Espero una postal’ posa el focus en els missatges que aquestes peces han transportat arreu del món al llarg de la seva història. Més enllà del seu valor gràfic, de la singularitat d’algunes edicions o de la seva producció massiva, l’exposició reivindica la postal com a transmissora de notícies i com a testimoni de vivències personals i col·lectives.
El recorregut analitza també les circumstàncies en què aquests missatges s’escriuen i són rebuts, i mostra com una comunicació breu i aparentment senzilla és capaç de condensar històries, desitjos, absències, viatges i vincles personals.
Amb aquesta exposició, l’IEI i el Museu d’Història de Catalunya recuperen una tradició centenària i conviden el públic a redescobrir el valor de les postals des d’una mirada contemporània, reivindicant-les no només com a objectes de memòria, sinó també com a testimonis d’una manera de comunicar-se més pausada, personal i humana.
